L´AP7 és l´autopista més rendible de l´Estat. Nosaltres paguem, i ells fan caixa. De fet, segons la Universitat de Barcelona, amb cada renegociació de la concessió perdem «un 10% de benestar»
Fa temps em vaig sorprendre navegant per webs que glossaven invents valencians de la història. Vaig descobrir proves de valenciania en creacions d´allò més sorprenent: l´olla a pressió, la ploma estilogràfica… Fins i tot la ràdio s´inspirava en aportacions d´un sogorbí! I la Coca-Cola es remuntava a la centenària Nuez de Kola-Coca d´Aielo de Malferit!
Potser per això, i per la proximitat al 32è debat per alliberar l´AP7, se´m va ocórrer l´estrafolària idea de buscar possibles orígens valencians en les autopistes. I si un valencià haguera inventat els peatges? Però la recerca va ser infructuosa. La primera autopista era de Piero Puricelli en l´Itàlia de Mussolini; la més ràpida estava a Alemanya; el peatge més car del món a Portugal…
Semblava que en tema d´autopistes, els valencians tampoc batíem rècords a l´Estat. L´autopista més cara està a Mallorca; Madrid i Barcelona pugnen per atribuir-se la primera autopista: la capital va inaugurar el 1967 l´A3 Madrid-Vallecas, mentre que la Montgat-Mataró va obrir dos anys més tard.
Però no vaig defallir. Així que vaig repassar els seus orígens. I foren esclaridors.
Com ara amb el PP i l´eix Mediterrani, la dictadura preferia infraestructures radials. Per connectar Madrid, ja sabeu… Per això, davant el desinterès del règim, el Banc Mundial va recomanar la construcció i va finançar l´A7, per trencar la radialitat: «La única carretera importante que sería necesaria es la autopista de Levante», digueren els banquers.
Però Madrid tampoc volia invertir. Així que Franco va decidir que la pagàrem nosaltres, i en 1971 i 1972 va atorgar la concessió de l´explotació per 28 anys a Aumar. Sembla que allò característic dels valencians era que Madrid només ens buscava per pagar, no per invertir. Exactament com ara: infrafinançats.
La història de l´AP7 ho corroborava: a punt d´acabar-se la concessió franquista, la democràcia la va allargar. La UCD la prorrogà fins 2004. Al 86, el PSOE allargava la condemna. I al 97, el PP blindà els peatges 13 anys més i canvià la llei per poder mantindre´ls fins 75 anys. I així estem mig segle després: seguim pagant gràcies als polítics sucursalistes de sang d´orxata que fins fa poc havíem enviat a Madrid.
Vaig descobrir també que l´AP7 és l´autopista més rendible de l´Estat. Nosaltres paguem, i ells fan caixa. De fet, segons la Universitat de Barcelona, amb cada renegociació de la concessió perdem «un 10% de benestar», mentre la concessionària «ha duplicat beneficis» i l´Estat els ingressos. Això explica l´anunci del PP de rescatar autovies ruïnoses, mentre prossegueix la condemna de l´AP7. Són els nostres peatges els qui paguen el rescat!
Estava clara la nostra aportació, els diners; i el nostre record al món de les autopistes, els peatges que seguim pagant. Per sort, ara les coses han canviat. Hem dit prou. I per primera vegada hem enviat a Madrid polítics valents. Perquè sí, també hem inventat l´orxata, però ja n´estem farts de polítics de sang d´orxata.